Un grup de científics del Centre de Càncer Instituto d’Investigació H. Lee Moffitt Tampa (Florida, Estats Units) es planteja aquesta inèdita estratègia amb l’objectiu d’assolir millors resultats en comparació amb els actuals.

“La proliferació de cèl·lules resistents al tractament comporta el seu fracàs en més ocasions de les que desitjaríem”, argumenta Robert Gatenby, un dels autors de l’estudi, que acaba de veure la llum a la revista científica Science Translational Medicine. Segons relata en aquest article, “nosaltres proposem considerar una nova forma de tractar el càncer, basant-nos en principis darwinians, en la teoria de l’evolució”.

Segons els responsables d’aquest treball, en els últims anys, alguns investigadors qüestionaven els beneficis de la quimioteràpia estàndard, ja que destrueix les cèl·lules tumorals vulnerables al fàrmac, però no aquelles que s’han fet resistents.

“Mitjançant l’eliminació de la primera població de cèl·lules cancerígenes, la ‘quimio’ permet que les cèl·lules resistents es tornin dominants i generin un creixement tumoral descontrolat”.

Tenint en compte aquestes forces de l’evolució que promouen la resistència del càncer, aquest grup d’experts, liderat per Pedro Enríquez-Navas, del departament d’Oncologia i Metabolisme de l’H Lee Moffitt Tampa, redissenyen l’abordatge, ajustant les dosis de la ‘ quimio ‘segons el tipus de resposta tumoral. És a dir, aplicar una teràpia adaptativa, i no per reduir el tumor sinó per estabilitzar-lo. 

Atès que l’objectiu amb el qual es treballa és eradicar el càncer, s’opta per “la dosi més alta dins d’una toxicitat controlable (pels efectes secundaris tòxics que aquests fàrmacs poden produir)”, explica Marcos Malumbres, cap del grup de Divisió cel·lular i Càncer del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO).

En aquestes condicions és com es fan els assajos clínics, amb les dosis màximes que els pacients poden suportar, sempre en uns límits de seguretat. Posteriorment, un cop els organismes oficials (com la FDA o l’EMA) aproven tals tractaments, ho fan precisament amb els mateixos protocols d’administració. No obstant això, afegeix aquest expert espanyol en comentar el treball de Science Translational Medicine, “la dosi més alta no té per què ser la millor. En realitat, no sabem si les dosis que ara es fan servir en els pacients són les més òptimes perquè no s’han provat altres […] Caldria iniciar nous assaigs clínics per estudiar-lo, amb la inversió econòmica que això suposa “.

En aquest punt, i assumint la dificultat d’investigar canvis en les dosificacions, l’equip de científics de l’H Lee Moffitt Tampa planteja la idea d’estabilitzar el tumor. Com? Oblidant-se d’eradicar-lo. És a dir, mantenir una petita població de cèl·lules vulnerables al medicament per tal d’impedir el creixement de les cèl·lules resistents. D’alguna manera, aquesta estratègia promou l’existència d’una ‘competició’ entre les cèl·lules vulnerables i les resistents. En el moment d’eliminar les vulnerables, es deixa camí lliure a les resistents i la ‘quimio’ deixa de funcionar.

Centrant-se en aquestes forces evolutives, Enríquez-Navas i els seus companys es van servir de l’anàlisi d’una investigació prèvia en la qual es van realitzar precisament simulacions per ordinador amb diferents dosis de ‘quimio’. Van aplicar diversos d’aquests algoritmes en ratolins amb dos tipus de càncer de mama. Van provar, d’una banda, les quantitats estàndard d’aquest tractament (paclitaxel) i, d’altra, un règim de dosis més baixes, però administrades en dos formats.

Un d’ells consistia en començar amb una sessió alta de paclitaxel que de forma progressiva s’anava reduint en les consecutives a mesura que s’observa una bona resposta del tumor. L’altra línia era, directament, saltar-se algunes sessions.

La ‘quimio’ estàndard, “encara que al principi va aconseguir disminuir la mida del tumor mamari, quan es va aturar el tractament, el tumor va tornar a créixer”, diu l’article. Per contra, la teràpia adaptativa va oferir resultats més efectius.

De fet, va permetre que entre el 60% i el 80% dels ratolins poguessin abandonar la teràpia completament sense presentar recidives durant un llarg període de temps. En paraules d’Malumbres, especialista del CNIO, aquesta alternativa de tractament és “molt interessant” .

No obstant això, cal recordar que aquest treball està fet “només en línies cel·lulars i només amb un compost […] Si realment volguéssim aplicar la nova estratègia, hauríem de conèixer el mecanisme pel qual els resultats són millors”. És a dir, “no se sap exactament per què les dosis més baixes aconsegueixen mantenir el tumor a ratlla. Potser és per la teoria de les forces evolutives o potser no.

Lamentablement, tampoc tenim marcadors que ens ajudin a aclarir-ho. A més, aquest enfocament no valdria en teràpies dirigides i un altre punt pendent de resposta és amb quines mutacions funcionaria l’estratègia “.

En definitiva, els resultats d’aquesta inèdita investigació són encara molt preliminars, encara que és cert que” l’estudi de diferents dosis suposa una necessitat “, subratlla el científic espanyol.” Estic convençut que els fàrmacs actuals no estan optimitzats, tant en qüestió de dosis com protocols d’administració (per exemple, si és millor dosis altes en menys sessions o dosis més petites i més freqüents)

Autor: elmundo.es (24/02/2016)